dissabte, de maig 27, 2006

Dia de l'orgull friky

El passar dia 25 fou el dia de l'orgull friky!!!

I a La Caseta Virtual no ens vam assabentar.... (estàvem fent el friky -clar- i se'ns va passar).

Menys mal que Big Nose, amic blogger del col·lectiu Flyingnoses, ha sigut bona persona i ens ha llançat la patata calenta, instant-nos a participar en la primera campanya de confessió freak de la que tenim notícia.

No sigau tímids, i animeu-vos a eixir de l'armari (...per segona vegada, si fa falta).

Ací va la llista dels meus estimats fetitxes:

- Una clàssica màquineta de LCD amb el joc "Karate Fight", que permet jugar a dobles (!).

- La meua col·lecció de noveles il·lustrades mexicanes (es venen al quioscos mexicans cada setmana) "El libro vaquero", "La novela sentimental", "La novela macabra" (núm. 01), "Relatos de Presidio", "El Jaguar", "Almas Perversas", etc.

- Un joc per a Amstrad amb el títol "Ke rulen los petas", baixat d'internet (si fora original deuria ser subhastat a Sotheby's) del que, per desgracia, m'és completament impossible passar de la primera pantalla (si algú sap, que m'enssenye a jugar, per favor).

I per últim... (encara esteu a temps de no llegir-ho, el que avisa no és traïdor):

- LA MEUA MELENA DE QUAN ERA JEVY!!!! (que se la va guardar ma mare per si la meua germana volia fer-se un monyo de fallera!!!!) -que vergonya...- (tot siga per l'orgull friky).


Jo ja he complit...

...i passe el relleu a la resta de membres de La Caseta Virtual.

Feu-se l'ànim i afanyeu-vos a publicar la vostra llista:


QUE NO ES TRENQUE LA CADENA!!!!
FRIKYS DEL MÓN, UNIU-VOS!!!!!

dimecres, de maig 24, 2006

Eurovision 2006

Per si no ho haveu vist, aci deixe un parell de videos dels guanyadors de este any a Eurovision. Son finlandesos (com Stratovarius y tants altres bons grups de metal)

Video de la gala:
http://www.youtube.com/watch?v=5xWFMisxI38&search=lordi%20hard%20rock%20hardrock%20hallelujah%20eurovision%20song%20contest%20finland

Videoclip oficial:
http://www.youtube.com/watch?v=TdItwaLrv1U&search=lordi%20hard%20rock%20hardrock%20hallelujah%20eurovision%20song%20contest%20finland

Personalment me mola la canço i la lletra es megabasta. La musica em recorda un poc a Ozzy osborne. Em sembla un tant increible que un grup aixi guanyara en un festival monya com pensava que era "Eurovision"

divendres, de maig 12, 2006

Mi sueño azul


Diuen que l'avorriment engendra monstres. Monstres que poden allotjar-se a la nostra ment i que ens obliguen a practicar-nos un exorcisme d'urgència per raons d'higiene mental i, en casos concrets com el que ara us vaig a relatar, d'estricta seguretat pública.

Mai us he parlat de la meua fascinació envers la figura de Salvador Dalí; em compromet a dedicar-li un post en els propers dies. El titolaré «El joc lúgubre» -els admiradors del pintor saben perqué- i serà més bé una antologia d'extractes de textos dalinians que em resulten colpidors o curiosos.

Però no és ixe el tema que m'ocupa ara.

El tema d'avui és el següent:

«Bruno Lomas i el tràgic destí de la genialitat valenciana. Primera Part.»

I crec que és un títol massa bó per al bodrio de post que ve a continuació...

Primerament debeu saber qui fou Emili Baldoví, il·lustre socarrat que escrigué amb la seua veu (si és que això pot fer-se d'alguna manera) una pàgina daurada (altre tòpic) en la història de la música popular del nostre país; i ací que cadascú decidisca què significa «nostre» i «país», que jo no vull embolics.

Així que, abans de res, heu de seguir aquest enllaç i informar-se un poquet:

- Qui fou Emili Badoví?

Podeu comprendre que l'onada de retro-future-pop i tonteria que estem patint en estos primers compassos del nou segle reclama a crit pelat l'exhumació de l'obra d'Emili Baldoví-Bruno Lomas. Jo la descarreguí de l'Emule i ara tot el món me la demana. Diuen que és molt popera i que podria sonar en qualsevol garito del Barri del Carme de València, dit d'una altra manera: Bruno Lomas torna a estar de moda.

Ay, les modes....

...si jo tinguera molts, però que molts diners, em dedicaria a inventar modes i a observar com es propagaven entre la massa de consumidors; podeu imaginar una ocupació més divertida? Jo no.

Inventaria qualsevol cosa, per estúpida que fora, i m'asseuria a una butaca de cuir negre en un despatx situat a l'àtic d'un enorme gratacels acristallat, a veure com l'última moda s'estenia i s'estenia i s'estenia... una cosa pareguda a quan llancem una pedra a una bassa d'aigua i veiem expandir-se les ones en anells concèntrics.

Però tornant al tema que m'ocupa:

He elaborat una teoria. La meua teoria diu que tots els genis valencians estàn condemnats a una vida tràgica. No parlaré de ara d'Àusias March, ni de Joaquim Sorolla, ni de Joan Fuster ni de cap d'aquestos genis, definitivament no.

Parlaré de Nino Bravo, de Bruno Lomas i de Tino Casal.

Fixeu-vos que, a més de ser -encara avui- ídols de les masses, genis de la cançó popular i indiscutibles artistes d'èxit a nivell nacional, el destí final dels tres genis valencians fou morir a la carretera en accident de cotxe. La meua pregunta és: fou açò una casualitat?

I jo responc que no, que no és fruit de la casualitat.

És més, afirme que res és fruit de la casualitat, donat que cada instant tanca el següent: el moment present està determinat per l'anterior, i així successivament. Així ha sigut des del començament del temps.

La meua teoria diu que tot símptoma de genialitat, si es dona en València, està condemnat a un tràgic destí. I si ixe símptoma resulta ser finalment vertadera i genuïna originalitat artística -cas raríssim- aleshores la tragèdia esdevé inevitable i absoluta.

Continuaré esta divagació més endavant, aportant més arguments, més bases sòl·lides sobre les que assentar aquesta, fins aleshores, especulació recreativa.

**********

I lo de Dalí ja ho escriuré més endavant.

dimecres, de maig 10, 2006

Por i fàstic a la xarxa


En les darreres setmanes apenes he tingut temps per a postejar res però, d'altra banda, les hores mortes al transport públic i l'espiral de Moebius de la rutina al treball m'han fet retrobar el deliciós plaer de remenejar la merda intracraneana, amb la qual cosa he pogut treure material per a un post prou completet. Llegiu, llegiu, que hi ha material interessant...

En primer lloc vull constatar un fet. Un fet que va més enllà de qualsevol opinió. Un fet que és purament veritat. El nostre cervellet s'avorreix d'estar tancat en la cavitat òsea del nostre crani, en plena oscuritat i escoltant el só atenuat del bullici exterior. S'avorreix i, sense preguntar-nos, es fica a funcionar pel seu compte, en total independència. Rumia i rumia sense comptar amb la nostra complicitat, a traïció com aquell que diu. I és el cas que, com que no compta amb nosaltres, com que no veu ni escolta ni olora ni percep res d'allò que nosaltres percebem -aliens a aquesta súbita independència cerebral i absorts en la realitat com es natural que estem-, no li queda més remei que combinar una i mil vegades la informació que té emmagatzemada, al marge de la que li envien els sentits, connectats perpètuament al món real.

Així, als pocs dies d'estar combinant sense pausa idees i records inconnexos, es crea a l'interior del nostre crani una atmòsfera pessada. Podem dir que s'ens plena el cap amb l'aire viciat que generen els ventiladors del nostre cervellet recalfat per l'avorriment, que no ha parat de pensar ni un sol moment. I és ben segur que el cervell acabaria fonent-se com una peça de formatge cuinada al forn si no fora perque ara ixos fantasmes del passat que són capaços d'encadenar la nostra intel·ligència en una roda d'associacions absurdes poden ser exhumats, arraconats i reduïts, com feien els Caçafantasmes amb les seues motxilles aspiradores. Ells tenien les seues motxilles, que ben bé pareixien "tambors" de detergent, i nosaltres podem fer servir l'Emule i el
sistema de fitxers de Windows que, vullgau que no, també semblen ser una barreja de ciència, ficció i més pena que glòria.

Però... a qué ve tot este rotllo? (a continuació, la resposta)

El cas és que he trobat a la xarxa un videoclip de Locomia.

Us promet un altre post amb la transcrició íntegra de la lletra, perque de veres que és originalíssima. Però pareu atenció als següents detalls:

- El que pareix ser el líder (el que va vestit de verd) no és igual que Joe Satriani???!!!!

- En un moment de la cançó el líder, el Satriani de pacotilla, diu Hu-Ha!, l'expressió per antonomasia de Chimo Bayo???!!!! (pare espiritual de la joventut valenciana posmoderna).

La primera observacio ens la podem prendre a conya, perque no crec que el Satriani formara part de Locomia, per molt baix d'autoestima que estiguera, però jure que la segona, la del Hu-Ha!, em ficà els pels de punta quan la vaig escoltar i fraguà en el meu cabet una pregunta que mai deuria haver-me formulat, doncs pot tenir conseqüències més funestes que qualsevol dubte existencialista. La qüestió ja mai més serà ser o no ser, sino:

- Quina relació hi hagué entre Chimo Bayo i Locomia?

De moment deixaré la resposta en suspens. Crec que supera la meua minúscula capacitat humana de respondre a les coses i potser s'endinsa en terrenys sobre els que és millor no fer-se cap pregunta...

(encara que si algú sap alguna cosa, que ho diga, que ho comente...)

Doncs bé, continuem.

Una vegada perpetrat el crim, el meu cervellet decidí renovar l'aire recarregat de la seua atmòsfera, ventilant l'olor a tigre que havien deixat els Locomia al seu pas i que no s'havia dissipat malgrat que són cinc tios aventant palmitos enèrgicament. El cervell reclamava oxígen com una tenca a la vora d'un sequiol i decidí iniciar a marxes forçades un camí de retorn cap al món que diguem realitat. Però esta vegada ja no ho feia il·lusionat com quan buscava allò
desconegut sinó que anava de mala gana, sabedor de que ixe món real no era més que un altre tipus d'al·lucinació. Col·lectivament consensuada però al·lucinació i, per tant, mentida al cap i a la fi.

Era precís trobar el camí més curt per a emprendre el retorn a la comfortable al·lucinació quotidiana de la vida normalitzada, la vida feta amb pensaments, records, idees, actituds i situacions normals i corrents. La que tots vivim perque treballem per a que així siga i que no seria així si abandonarem l'absurd esforç de construïr-nos-la i constrUí-li-la als demés. De segur que tots decansariem, alleugerats del pes de tan fatal càrrega.

El camí més curt passava inevitablement pels videoclips de Tino Casal, les cançons de Bruno Lomas, els èxits de Los Manolos, actuacions de Peret, l'estètica d'Spandau Ballet, acudits de Polo Polo, una revisita al cine de José Mojica Marins, lectura intensiva de Julio Camba, Jardiel Poncela i Ortega i Gasset i el descobriment d'una monografia sobre Glauber Rocha. Més endavant vingueren Los Mustang i el millor Italodisco dels 80 junt amb la discografia de Camarón de la Isla i una colecció de diverses partitures rock per a guitarra elèctrica. Sense comptar amb que de sobte m'ha entrat la vena del fútbol (a quatre jkornades de que finalitze la lliga professional) i que m'he baixat tots els jocs de fútbol de Mega Drive, engantxant-me al Sensible Soccer, i de passada he aprofitat per a baixar-me un emulador de la NES amb mil i pico jocs de cartutxos pirata de la NASA (Excite Bike, Mappy, Ice Climber, Ballon Fight, i demés joies). També he començat a jugar al futbol amb desconeguts i a implicar-me emocionalment en els partits televisats.

Així que si he estat poc comunicatiu les darreres setmanes heu de comprendre l'empastre mental en el que estava immers. Deixant de banda allò a que hem dedique professionalment, que també és tela marinera...

Continuaré on ho he deixat si hem demaneu que conte més coses.

De moment ja us faig una prèvia:

- Don Julio y los Chocolas

- Putilátex

- Polo Polo

- Glauber Rocha