dimecres, de maig 10, 2006

Por i fàstic a la xarxa


En les darreres setmanes apenes he tingut temps per a postejar res però, d'altra banda, les hores mortes al transport públic i l'espiral de Moebius de la rutina al treball m'han fet retrobar el deliciós plaer de remenejar la merda intracraneana, amb la qual cosa he pogut treure material per a un post prou completet. Llegiu, llegiu, que hi ha material interessant...

En primer lloc vull constatar un fet. Un fet que va més enllà de qualsevol opinió. Un fet que és purament veritat. El nostre cervellet s'avorreix d'estar tancat en la cavitat òsea del nostre crani, en plena oscuritat i escoltant el só atenuat del bullici exterior. S'avorreix i, sense preguntar-nos, es fica a funcionar pel seu compte, en total independència. Rumia i rumia sense comptar amb la nostra complicitat, a traïció com aquell que diu. I és el cas que, com que no compta amb nosaltres, com que no veu ni escolta ni olora ni percep res d'allò que nosaltres percebem -aliens a aquesta súbita independència cerebral i absorts en la realitat com es natural que estem-, no li queda més remei que combinar una i mil vegades la informació que té emmagatzemada, al marge de la que li envien els sentits, connectats perpètuament al món real.

Així, als pocs dies d'estar combinant sense pausa idees i records inconnexos, es crea a l'interior del nostre crani una atmòsfera pessada. Podem dir que s'ens plena el cap amb l'aire viciat que generen els ventiladors del nostre cervellet recalfat per l'avorriment, que no ha parat de pensar ni un sol moment. I és ben segur que el cervell acabaria fonent-se com una peça de formatge cuinada al forn si no fora perque ara ixos fantasmes del passat que són capaços d'encadenar la nostra intel·ligència en una roda d'associacions absurdes poden ser exhumats, arraconats i reduïts, com feien els Caçafantasmes amb les seues motxilles aspiradores. Ells tenien les seues motxilles, que ben bé pareixien "tambors" de detergent, i nosaltres podem fer servir l'Emule i el
sistema de fitxers de Windows que, vullgau que no, també semblen ser una barreja de ciència, ficció i més pena que glòria.

Però... a qué ve tot este rotllo? (a continuació, la resposta)

El cas és que he trobat a la xarxa un videoclip de Locomia.

Us promet un altre post amb la transcrició íntegra de la lletra, perque de veres que és originalíssima. Però pareu atenció als següents detalls:

- El que pareix ser el líder (el que va vestit de verd) no és igual que Joe Satriani???!!!!

- En un moment de la cançó el líder, el Satriani de pacotilla, diu Hu-Ha!, l'expressió per antonomasia de Chimo Bayo???!!!! (pare espiritual de la joventut valenciana posmoderna).

La primera observacio ens la podem prendre a conya, perque no crec que el Satriani formara part de Locomia, per molt baix d'autoestima que estiguera, però jure que la segona, la del Hu-Ha!, em ficà els pels de punta quan la vaig escoltar i fraguà en el meu cabet una pregunta que mai deuria haver-me formulat, doncs pot tenir conseqüències més funestes que qualsevol dubte existencialista. La qüestió ja mai més serà ser o no ser, sino:

- Quina relació hi hagué entre Chimo Bayo i Locomia?

De moment deixaré la resposta en suspens. Crec que supera la meua minúscula capacitat humana de respondre a les coses i potser s'endinsa en terrenys sobre els que és millor no fer-se cap pregunta...

(encara que si algú sap alguna cosa, que ho diga, que ho comente...)

Doncs bé, continuem.

Una vegada perpetrat el crim, el meu cervellet decidí renovar l'aire recarregat de la seua atmòsfera, ventilant l'olor a tigre que havien deixat els Locomia al seu pas i que no s'havia dissipat malgrat que són cinc tios aventant palmitos enèrgicament. El cervell reclamava oxígen com una tenca a la vora d'un sequiol i decidí iniciar a marxes forçades un camí de retorn cap al món que diguem realitat. Però esta vegada ja no ho feia il·lusionat com quan buscava allò
desconegut sinó que anava de mala gana, sabedor de que ixe món real no era més que un altre tipus d'al·lucinació. Col·lectivament consensuada però al·lucinació i, per tant, mentida al cap i a la fi.

Era precís trobar el camí més curt per a emprendre el retorn a la comfortable al·lucinació quotidiana de la vida normalitzada, la vida feta amb pensaments, records, idees, actituds i situacions normals i corrents. La que tots vivim perque treballem per a que així siga i que no seria així si abandonarem l'absurd esforç de construïr-nos-la i constrUí-li-la als demés. De segur que tots decansariem, alleugerats del pes de tan fatal càrrega.

El camí més curt passava inevitablement pels videoclips de Tino Casal, les cançons de Bruno Lomas, els èxits de Los Manolos, actuacions de Peret, l'estètica d'Spandau Ballet, acudits de Polo Polo, una revisita al cine de José Mojica Marins, lectura intensiva de Julio Camba, Jardiel Poncela i Ortega i Gasset i el descobriment d'una monografia sobre Glauber Rocha. Més endavant vingueren Los Mustang i el millor Italodisco dels 80 junt amb la discografia de Camarón de la Isla i una colecció de diverses partitures rock per a guitarra elèctrica. Sense comptar amb que de sobte m'ha entrat la vena del fútbol (a quatre jkornades de que finalitze la lliga professional) i que m'he baixat tots els jocs de fútbol de Mega Drive, engantxant-me al Sensible Soccer, i de passada he aprofitat per a baixar-me un emulador de la NES amb mil i pico jocs de cartutxos pirata de la NASA (Excite Bike, Mappy, Ice Climber, Ballon Fight, i demés joies). També he començat a jugar al futbol amb desconeguts i a implicar-me emocionalment en els partits televisats.

Així que si he estat poc comunicatiu les darreres setmanes heu de comprendre l'empastre mental en el que estava immers. Deixant de banda allò a que hem dedique professionalment, que també és tela marinera...

Continuaré on ho he deixat si hem demaneu que conte més coses.

De moment ja us faig una prèvia:

- Don Julio y los Chocolas

- Putilátex

- Polo Polo

- Glauber Rocha

3 comentaris:

Anònim ha dit...

"Se juega como se es"

NEcia ha dit...

maldita sea Locomia y demás grupos bizarros que han hecho tanto daño al mundo hispanohablante.
Buscadlos, encontradlos y cortad sus genitales!!!

Armando Zaragoza ha dit...

maturana....

ni puta idea de quien eres, pero tu nombre me ha recordado al de un biólogo o ne se qué latinoamericano que se llama Humberto y que tiene teorías vanguardistas sobre al evolución, relacionando biología, teoría de la información y mil disciplinas más.

Tu comentario no me ha ayudado, precisamente, a recuperar quietud espiritual...

...pero muchas gracias por tu colaboración.

tienes un blog? :b