dijous, de setembre 21, 2006

Rock & Road (a la catalana, com el pa)




Un salut a tots els membres de la Caseta que duen temps esperant aquest post!
Ací relate les ventures i desventures d'un viatge que començà sent de plaer i acabà com un infern personal.
Partirem de Silla, un dissabte qualsevol, camí de Barna...
Actors: Salva, Nuri
Secundaris: Antulio, Jose Carlos
Col·laboracions: Loli, Belén, Celia
Agraïments: als joves de Ripoll i a la policia de trànsit de Barcelona (AKA meuca metropolitana)

Vic, el lloc on començà el desastre. Vic, la ciutat de les llibreries de vell, la plaça gegant de sorra i els edificis modernistes. Després d'una vesprada de rodar com uns vulgars turistes, decidirem sopar per ahí, anar a un concert homenatge a U2 i pirar-nos de festa a Barna amb Antulio i Joseph. Dues d'aquestes tres coses s'acompliren.

0.00 hores. Descobrisc amb consternació que no tinc les claus del cotxe.


Varem fer un parell de voltes més a Vic buscant les claus, un parell de visites a la guàrdia urbana (que majos, ells), i una retirada tàctica a les 2 de la nit (Núria se'm moria) a un hotel (que, donades les circumstànces, era l'NH Ciutat de Vic, 3 estreles, una pasta i l'únic de Vic). A l'endemà (passí la nit parlant amb uns i altes per veure com ho podia sol·lucionar, doncs teniem totes les coses a dins del cotxe) resolguí que una grua portara el cotxe a algun concessionari de la Ford (de franc) per obrir-lo (de franc) i recuperar els nostres efectes. Fins ací tot bé. Però, què fem ara? Mon pare (AKA Salva senior) em va donar una idea. Enviaria el segon joc de claus amb un autobús València-Barcelona i a l'estació de Sants les recolliria.

Ara bé, com coll**s arribem a Barcelona? Tocà tirar de l'assegurança i demanar que una grua ens portara a Barna. Núria dormia, jo fumava i davant hi anaven el conductor serbocroata i la nóvia, de copilot, parlant a crits per telèfon. Entrarem en la ciutat per la porta gran.

El conductor de la grua ens deixà a l'estació de Sants i Núria, que estava feta un drap, s'acomiadà de mi per partir cap a València-Màlaga. Jo vaig haver de tancar el cotxe (que havíem aparcat miraculosament) i anar en busca de les claus a l'altra estació de busos. Allí, després d'una hora i un parell de cabotades, envoltat de corfes de pipes i coloms mutants que no em tenien cap de respecte, van arribar els meus col·legues i l'autobús amb les claus.

Tot estava sol·lucionat!!! Alel·luia!! Tot eren rialles i plans per al cap de setmana però, no era tan fàcil. Les claus no estaven codificades i el cotxe no engegava. Vaig haver de trucar una altra grua i aquesta s'emportà el cotxe a un magatzem (per no haver d'aparcar-lo a la ciutat, clar) i el diluns el portara a un concessionari on em pugueren codificar la clau.

(Lapsus de festa i desparrame. Descobriment de la Ratzmatatz i fumeteo divers)

Dilluns, 11 del matí. Arrivem al concessionari i el cotxe està allí (Jo ho dubtava fins a l'últim moment) i parlem amb l'encarregat. Ens diu que, per codificar-la, a banda dels codis, fan falta... Dos claus! i juntament amb la codificació em costaria 90 euros i un parell de dies!!

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAARRRRRRRRRRRRRRRRRRGGGGGGGH!

Aleshores parle amb la tipa del concessionari que m'havia venut el cotxe i m'explica, atenció, que: ho sentia molt, que el fet que no estigueren codificades era per culpa d'un tio que havia currat allí fa un temps i agafà una depressió. Entre agafar la depre i la baixa es veu que es va deixar una caixa de claus sense codificar i, entre elles, estava la meua de recanvi...

Mondo stranno... Cazzo. La tipa s'ofereix a enviar-me les claus per correu urgent al concessionari però, esclar, arribarien al dia següent. Tornarem cap al pis de la germana de Jose amb els ànims per terra i es pirarem a airejar el cervell al parc de la Ciutadella. Soparem de puta mare amb Belén i Cèlia i, al dia següent, tornarem al concessionari.

Agafí la clau, la posí al pany. Durant un segon tot el viatge passà pel meu cap i deixí de respirar. El cotxe s'engegà i ni tantsevol baixí. Tots al cotxe!

Com era de suposar, no paràrem fins a Silla.

Mercí a tots!!

/>

5 comentaris:

Damien ha dit...

Es confirmen les meves 2 teories.

1.Vic dona mala sort.
2. Las peores historias son los mejores relatos.

eL piRata RoBeRts ha dit...

He de ser sincer, quan m'ho contares em vaig perdre a mitat xo vaig flipar.
Ara que ho veig tot sencer: he flipat el doble.

- moraleja capitalista: el fin justifica los medios
- moraleja barata: no somos nadie
- moraleja moncaera: "ye calent, la pròxima vegà pilla el bus i no perdes el cap!"

armand ha dit...

Per cert, Salva, rellegint el teu relat rocambolesc... trobe que has obviat un detall no per poc important, menys colpidor. Has oblidat contar que la grúa ja se t'havia emportat el cotxe per deixar-lo mal estacionat no sé on!!! On fou això, en Vic, o quan estaves en Barna?? afegis-ho

Salva ha dit...

Això del cotxe fou la primera vegada que hi estiguérem a Barna. Aparquí el cotxe sota una senyal gran i blava que posava PARKING i, en xicotet, metro-bus. Si en un parking el que es fa és aparcar i els metros i els busos no aparaquen al carrer (que jo sàpiga)per què collons s'emportaren el meu cotxe?? Si algú ho sap, que m'ho diga...

Anònim ha dit...

La realitat supera la ficció. Salva, el que no et passe a tu no li passa a ningú... He flipat
Josep Lluís