Mi sueño azul

Diuen que l'avorriment engendra monstres. Monstres que poden allotjar-se a la nostra ment i que ens obliguen a practicar-nos un exorcisme d'urgència per raons d'higiene mental i, en casos concrets com el que ara us vaig a relatar, d'estricta seguretat pública.

Mai us he parlat de la meua fascinació envers la figura de Salvador Dalí; em compromet a dedicar-li un post en els propers dies. El titolaré «El joc lúgubre» -els admiradors del pintor saben perqué- i serà més bé una antologia d'extractes de textos dalinians que em resulten colpidors o curiosos.

Però no és ixe el tema que m'ocupa ara.

El tema d'avui és el següent:

«Bruno Lomas i el tràgic destí de la genialitat valenciana. Primera Part.»

I crec que és un títol massa bó per al bodrio de post que ve a continuació...

Primerament debeu saber qui fou Emili Baldoví, il·lustre socarrat que escrigué amb la seua veu (si és que això pot fer-se d'alguna manera) una pàgina daurada (altre tòpic) en la història de la música popular del nostre país; i ací que cadascú decidisca què significa «nostre» i «país», que jo no vull embolics.

Així que, abans de res, heu de seguir aquest enllaç i informar-se un poquet:

- Qui fou Emili Badoví?

Podeu comprendre que l'onada de retro-future-pop i tonteria que estem patint en estos primers compassos del nou segle reclama a crit pelat l'exhumació de l'obra d'Emili Baldoví-Bruno Lomas. Jo la descarreguí de l'Emule i ara tot el món me la demana. Diuen que és molt popera i que podria sonar en qualsevol garito del Barri del Carme de València, dit d'una altra manera: Bruno Lomas torna a estar de moda.

Ay, les modes....

...si jo tinguera molts, però que molts diners, em dedicaria a inventar modes i a observar com es propagaven entre la massa de consumidors; podeu imaginar una ocupació més divertida? Jo no.

Inventaria qualsevol cosa, per estúpida que fora, i m'asseuria a una butaca de cuir negre en un despatx situat a l'àtic d'un enorme gratacels acristallat, a veure com l'última moda s'estenia i s'estenia i s'estenia... una cosa pareguda a quan llancem una pedra a una bassa d'aigua i veiem expandir-se les ones en anells concèntrics.

Però tornant al tema que m'ocupa:

He elaborat una teoria. La meua teoria diu que tots els genis valencians estàn condemnats a una vida tràgica. No parlaré de ara d'Àusias March, ni de Joaquim Sorolla, ni de Joan Fuster ni de cap d'aquestos genis, definitivament no.

Parlaré de Nino Bravo, de Bruno Lomas i de Tino Casal.

Fixeu-vos que, a més de ser -encara avui- ídols de les masses, genis de la cançó popular i indiscutibles artistes d'èxit a nivell nacional, el destí final dels tres genis valencians fou morir a la carretera en accident de cotxe. La meua pregunta és: fou açò una casualitat?

I jo responc que no, que no és fruit de la casualitat.

És més, afirme que res és fruit de la casualitat, donat que cada instant tanca el següent: el moment present està determinat per l'anterior, i així successivament. Així ha sigut des del començament del temps.

La meua teoria diu que tot símptoma de genialitat, si es dona en València, està condemnat a un tràgic destí. I si ixe símptoma resulta ser finalment vertadera i genuïna originalitat artística -cas raríssim- aleshores la tragèdia esdevé inevitable i absoluta.

Continuaré esta divagació més endavant, aportant més arguments, més bases sòl·lides sobre les que assentar aquesta, fins aleshores, especulació recreativa.

**********

I lo de Dalí ja ho escriuré més endavant.