dilluns, de juny 19, 2006

Elvis: La Novela


Uh, uh, uh... uh, uh... yeah, yeah, yeah!!!!

I'm all shook up!!

************

Recordareu que fa poc vaig penjar a la web la versió Beta de l'Elvis Song Generator. Mentre esta rara meravella espera un redisseny (llence el guant a Big Nose!) jo he aprofundit els meus coneixements sobre el genuí Rei del rock'n'roll: Elvis Aaron Presley (East Tupelo, Mississippi, 1935 - ?) llegint una curiosa novela sobre la seua desaforada vida.

El llibre en qüestió sorpren per la seua originalitat, doncs no es tracta d'una biografia a l'ús, sinò que pertany a un gènere del que fins ara mai havia tingut noticia: la biografia parodiada. Ací teniu un exemple d'allò que vull dir-vos:

En un moment donat de la novela, Elvis decideix que vol abandonar el rock'n'roll per a treballar com a espia per al govern del Estats Units. Fins i tot arriba a entrevistar-se amb un funcionari del Pentàgon, al qui li declara:

- Hoy en día el sueño americano está amenazado por punks en la calle y por comunistas en los colegios. Yo creo que el deber de cada ciudadano es combatir esta amenaza. Quiero trabajar para la CIA en secreto. Sé utilizar un revólver y sé distinguir a un comunista cuando lo veo. Quiero limpiar las calles para nuestra gente joven, quiero asegurar la democracia en los Estados Unidos, señor Claw.

Ni Charles Bronson, tú!

El llibre la veritat no es gran cosa. En alguns moments és francament avorrit. només es tracta d'una descerebrada barreja de veritats i mentides filtrada per un àcid sentit de l'humor amb l'única intenció de parodiar a una de les icones més poderosessamet aconseguides per la indústria de la música ianqui. Una burla que fusiona les llegendes associades al mite del Rei amb una sèrie d'absurdes obssessions inventades pels autors, que tampoc rebutgen a especular diversos "que haguera passat si...", imaginant una sèrie de (im)possibles itineraris vitals alternatius a la vertadera biografia de Elvis (com quan Elvis assessina al seu manager davant de les càmeres de televisió durant una retransmissió mundial via satèl·lit -!!!-).

Ací teniu l'adaptació d'alguns moments i converses especialment divertits:

"Elvis llegaba a nuestro estudio de Nueva York con su banda y se ponían a jugar para relajarse. Su Banda original, Scotty y Bill, estaba acostumbrada a sus idiosincrasias. Con frecuencia Elvis comenzaba a jugar al escondite. Scotty y Bill sabían como proceder: se suponía que a Elvis no lo encontraban nunca. Los nuevos no sabían esto, por supuesto, y Elvis se puso de muy mala leche cuando uno de los Jordanaires lo encontró evidentemente oculto bajo el piano del estudio."

"Elvis is Back se grabó los días 20 y 21 de marzo de 1960 a espaldas del Coronel Parker [el manager de Elvis]. Parker, al encontrarse con la demo del álbum sobre la mesa de su despacho, llamó a Presley y, cuando escuchó la historia, le dijo que habían terminado. Otros dicen que fue Elvis quien llamó a Parker. Otros incluso cuentan que Parker se desnudó y empezó a hacer el pino por la oficina cantando Memories are made of this. Obviamente unas historias son más fiables que otras."

"La nueva película de Elvis se estrenó el 1 de agosto de 1960. Driving a sports car down to a beach in Hawaii es una película atroz. El argumento trata de un piloto manco de helicóptero, Mick Jefferson (Elvis) y de sus esfuerzos para llegar a ser nadador olímpico a pesar de su desventaja física. Por razones nada evidentes, Mick tiene que dejar su apartamento en Los Ángeles y volar a hawaii, donde puede comprar un coche deportivo rojo que conduce todos los días en dirección a la playa para fortalecer su brazo bueno. Elvis juega al golf, pasea, nada, se zambulle, vuela, se folla a muchas mujeres en las casas de la playa, pero no puede conseguir a la única mujer que realmente quiere, Sheree (Nancy Sinatra), la esposa del doctor Ernie (Bill bixby) que, al final de la película, le coloca a Mick (Elvis) un nuevo brazo de plástico, exactamente igual que el que perdió luchando con un tiburón en la escena inicial de la epopeya. La película costó sólo 16.000 dólares y, en vista de las ganancias que obtuvo, fue el mejor negocio de la historia (probablemente de la historia del mundo), pero a costa de la credibillidad artístic de Elvis."

"Con la ayuda de Ted Geppeto, uno de los muchachos de la mafia y antiguo titiritero, Elvis aprendió cómo esculpir muñecos usando madera y fibra de vidrio. Aprendió a atar los cuerpos e incluso hacía ropa para sus juguetes. luego, utilizando guiones escritos por él mismo, los hacía actuaqr en una serie de cortos que, irónicamente, no eran sino narraciones microcósmicas de sus propios infortunios profesionales. La película final (fueron siete) muestra en cuatro minutos a los muñecos ardiendo."

***************

Tinc unes quantes parts localitzades a la novela igual de surrealistes, però no les citaré per a no fer un post infinit, ok?

De totes maneres, si voleu més, demaneu-ho. Només us costarà un comment.

Dew!!!

2 comentaris:

Salva ha dit...

Tio, jo estic convençut que la primera cita (en què s'ofereix per a treballar per al govern i netejar els carrers de comunistes, és certa. Jo l'havia sentida abans. Al cap i a la fi fou un producte de marketing a nivell estatal (i de la projecció d'aquest ideal a l'estranger). Què comença sol? bue... Com Joselito.

L'altra que cites és la peli que em vares posar? (3 frikipunts!) No recorde que estigués lisiat i per cert, parles de la credibilitat d'Elvis, però la de Nancy Sinatra...

Uan abraç for al of Yu!

Armando Zaragoza ha dit...

Tio, la peli que he citat no ha existit mai. És només una paròdia més de la novela. De fet el títol "Driving a sport car down to a beach in Hawaii" és una conya, perque totes les pelis de Elvis tenen a veure amb un cotxe esportiu, o un assumpte de faldes en alguna illa tropical...

La que te vaig ficar era Speedway, que és de Elvis i Nancy Sinatra, i, de fet, és quasi tan ridícula com esta peli falsa.

dew!!