Elvis: La Novela

Uh, uh, uh... uh, uh... yeah, yeah, yeah!!!!

I'm all shook up!!

************

Recordareu que fa poc vaig penjar a la web la versió Beta de l'Elvis Song Generator. Mentre esta rara meravella espera un redisseny (llence el guant a Big Nose!) jo he aprofundit els meus coneixements sobre el genuí Rei del rock'n'roll: Elvis Aaron Presley (East Tupelo, Mississippi, 1935 - ?) llegint una curiosa novela sobre la seua desaforada vida.

El llibre en qüestió sorpren per la seua originalitat, doncs no es tracta d'una biografia a l'ús, sinò que pertany a un gènere del que fins ara mai havia tingut noticia: la biografia parodiada. Ací teniu un exemple d'allò que vull dir-vos:

En un moment donat de la novela, Elvis decideix que vol abandonar el rock'n'roll per a treballar com a espia per al govern del Estats Units. Fins i tot arriba a entrevistar-se amb un funcionari del Pentàgon, al qui li declara:

- Hoy en día el sueño americano está amenazado por punks en la calle y por comunistas en los colegios. Yo creo que el deber de cada ciudadano es combatir esta amenaza. Quiero trabajar para la CIA en secreto. Sé utilizar un revólver y sé distinguir a un comunista cuando lo veo. Quiero limpiar las calles para nuestra gente joven, quiero asegurar la democracia en los Estados Unidos, señor Claw.

Ni Charles Bronson, tú!

El llibre la veritat no es gran cosa. En alguns moments és francament avorrit. només es tracta d'una descerebrada barreja de veritats i mentides filtrada per un àcid sentit de l'humor amb l'única intenció de parodiar a una de les icones més poderosessamet aconseguides per la indústria de la música ianqui. Una burla que fusiona les llegendes associades al mite del Rei amb una sèrie d'absurdes obssessions inventades pels autors, que tampoc rebutgen a especular diversos "que haguera passat si...", imaginant una sèrie de (im)possibles itineraris vitals alternatius a la vertadera biografia de Elvis (com quan Elvis assessina al seu manager davant de les càmeres de televisió durant una retransmissió mundial via satèl·lit -!!!-).

Ací teniu l'adaptació d'alguns moments i converses especialment divertits:

"Elvis llegaba a nuestro estudio de Nueva York con su banda y se ponían a jugar para relajarse. Su Banda original, Scotty y Bill, estaba acostumbrada a sus idiosincrasias. Con frecuencia Elvis comenzaba a jugar al escondite. Scotty y Bill sabían como proceder: se suponía que a Elvis no lo encontraban nunca. Los nuevos no sabían esto, por supuesto, y Elvis se puso de muy mala leche cuando uno de los Jordanaires lo encontró evidentemente oculto bajo el piano del estudio."

"Elvis is Back se grabó los días 20 y 21 de marzo de 1960 a espaldas del Coronel Parker [el manager de Elvis]. Parker, al encontrarse con la demo del álbum sobre la mesa de su despacho, llamó a Presley y, cuando escuchó la historia, le dijo que habían terminado. Otros dicen que fue Elvis quien llamó a Parker. Otros incluso cuentan que Parker se desnudó y empezó a hacer el pino por la oficina cantando Memories are made of this. Obviamente unas historias son más fiables que otras."

"La nueva película de Elvis se estrenó el 1 de agosto de 1960. Driving a sports car down to a beach in Hawaii es una película atroz. El argumento trata de un piloto manco de helicóptero, Mick Jefferson (Elvis) y de sus esfuerzos para llegar a ser nadador olímpico a pesar de su desventaja física. Por razones nada evidentes, Mick tiene que dejar su apartamento en Los Ángeles y volar a hawaii, donde puede comprar un coche deportivo rojo que conduce todos los días en dirección a la playa para fortalecer su brazo bueno. Elvis juega al golf, pasea, nada, se zambulle, vuela, se folla a muchas mujeres en las casas de la playa, pero no puede conseguir a la única mujer que realmente quiere, Sheree (Nancy Sinatra), la esposa del doctor Ernie (Bill bixby) que, al final de la película, le coloca a Mick (Elvis) un nuevo brazo de plástico, exactamente igual que el que perdió luchando con un tiburón en la escena inicial de la epopeya. La película costó sólo 16.000 dólares y, en vista de las ganancias que obtuvo, fue el mejor negocio de la historia (probablemente de la historia del mundo), pero a costa de la credibillidad artístic de Elvis."

"Con la ayuda de Ted Geppeto, uno de los muchachos de la mafia y antiguo titiritero, Elvis aprendió cómo esculpir muñecos usando madera y fibra de vidrio. Aprendió a atar los cuerpos e incluso hacía ropa para sus juguetes. luego, utilizando guiones escritos por él mismo, los hacía actuaqr en una serie de cortos que, irónicamente, no eran sino narraciones microcósmicas de sus propios infortunios profesionales. La película final (fueron siete) muestra en cuatro minutos a los muñecos ardiendo."

***************

Tinc unes quantes parts localitzades a la novela igual de surrealistes, però no les citaré per a no fer un post infinit, ok?

De totes maneres, si voleu més, demaneu-ho. Només us costarà un comment.

Dew!!!

Les paraules del profeta

Us recomane que visiteu esta pàgina:

http://www.rockdrigo.com.mx/

És la web oficial del cantautor mexicà Rodrigo Gonzàlez Guzmàn (Tampico, 1950-1985) conegut a Mèxic com Rockdrigo Gonzàlez, i també pel sobrenom de "El Profeta del Nopal".

Allí tindreu accés a muntanyes de material sobre la seua biografia i la seua obra artística (cançons, videos i articles monogràfics) que podreu consultar i descarregar de forma totalment gratuïta.

Feu una ullada (i una escoltada) al material perque de veres que és de primera qualitat.

I deixeu algun comentari en esta entrada per a intercanviar opinions, ok??

********

Les meues cançons favorites:

- Rancho Electrónico/Tiempo de Híbridos

- Vieja Ciudad de Hierro

- Los Intelectuales

- Aventuras en el D.F.

- Distante Instante

La tele turca: a l'embrutiment per la cultura.

Sí, senyor!!!

Després de descobrir les reveladores versions turques de clàssics occidentals (Star Wars, Star Trek, Wizard of Oz, The Exorcist, etc.), facilitades per un -fins aleshores- bon amic, finalment ara tinc accés a les emissions de televisió turca.

De fet no és res de l'altre món... només cal que us descarregeu la darrera versió del Winamp i que busqueu els canals turcs al llistat de cadenes (Shoutcast TV a la finestra de Media Library). Jo acostume a sintonitzar Kanal 7, TV Turk i Kordon TV, però potser hi hagen algunes més. Allí trobareu publicitat, cinema, programes en directe i actuacions musicals 100% turques.

Si algú sap com fer per a gravar estes emissions a través del Winamp o algun programa extern, per favor digau-m'ho!!!!!!

De moment em conforme amb esta mierda...

...però ja us avise: quan compre un dispositiu per a motoritzar l'antena parabòlica, podrè rebre i enregistrar les emissions de la tele turca en qualitat DVD.

Silla, un pueblo olvidado

Voleu queixar-vos de silla?
De lo mal que estan els carrers i la infrastructura?
Entreu a http://silla-te-escucha.blogspot.com/ on la gent que es preocupa per les molesties dels carrers ho diuen i on gent de l'ajuntament com l'alcalde ho veu i contesta.

Dia de l'orgull friky

El passar dia 25 fou el dia de l'orgull friky!!!

I a La Caseta Virtual no ens vam assabentar.... (estàvem fent el friky -clar- i se'ns va passar).

Menys mal que Big Nose, amic blogger del col·lectiu Flyingnoses, ha sigut bona persona i ens ha llançat la patata calenta, instant-nos a participar en la primera campanya de confessió freak de la que tenim notícia.

No sigau tímids, i animeu-vos a eixir de l'armari (...per segona vegada, si fa falta).

Ací va la llista dels meus estimats fetitxes:

- Una clàssica màquineta de LCD amb el joc "Karate Fight", que permet jugar a dobles (!).

- La meua col·lecció de noveles il·lustrades mexicanes (es venen al quioscos mexicans cada setmana) "El libro vaquero", "La novela sentimental", "La novela macabra" (núm. 01), "Relatos de Presidio", "El Jaguar", "Almas Perversas", etc.

- Un joc per a Amstrad amb el títol "Ke rulen los petas", baixat d'internet (si fora original deuria ser subhastat a Sotheby's) del que, per desgracia, m'és completament impossible passar de la primera pantalla (si algú sap, que m'enssenye a jugar, per favor).

I per últim... (encara esteu a temps de no llegir-ho, el que avisa no és traïdor):

- LA MEUA MELENA DE QUAN ERA JEVY!!!! (que se la va guardar ma mare per si la meua germana volia fer-se un monyo de fallera!!!!) -que vergonya...- (tot siga per l'orgull friky).


Jo ja he complit...

...i passe el relleu a la resta de membres de La Caseta Virtual.

Feu-se l'ànim i afanyeu-vos a publicar la vostra llista:

QUE NO ES TRENQUE LA CADENA!!!!

FRIKYS DEL MÓN, UNIU-VOS!!!!!

Eurovision 2006

Per si no ho haveu vist, aci deixe un parell de videos dels guanyadors de este any a Eurovision. Son finlandesos (com Stratovarius y tants altres bons grups de metal)

Video de la gala:
http://www.youtube.com/watch?v=5xWFMisxI38&search=lordi%20hard%20rock%20hardrock%20hallelujah%20eurovision%20song%20contest%20finland

Videoclip oficial:
http://www.youtube.com/watch?v=TdItwaLrv1U&search=lordi%20hard%20rock%20hardrock%20hallelujah%20eurovision%20song%20contest%20finland

Personalment me mola la canço i la lletra es megabasta. La musica em recorda un poc a Ozzy osborne. Em sembla un tant increible que un grup aixi guanyara en un festival monya com pensava que era "Eurovision"

Mi sueño azul

Diuen que l'avorriment engendra monstres. Monstres que poden allotjar-se a la nostra ment i que ens obliguen a practicar-nos un exorcisme d'urgència per raons d'higiene mental i, en casos concrets com el que ara us vaig a relatar, d'estricta seguretat pública.

Mai us he parlat de la meua fascinació envers la figura de Salvador Dalí; em compromet a dedicar-li un post en els propers dies. El titolaré «El joc lúgubre» -els admiradors del pintor saben perqué- i serà més bé una antologia d'extractes de textos dalinians que em resulten colpidors o curiosos.

Però no és ixe el tema que m'ocupa ara.

El tema d'avui és el següent:

«Bruno Lomas i el tràgic destí de la genialitat valenciana. Primera Part.»

I crec que és un títol massa bó per al bodrio de post que ve a continuació...

Primerament debeu saber qui fou Emili Baldoví, il·lustre socarrat que escrigué amb la seua veu (si és que això pot fer-se d'alguna manera) una pàgina daurada (altre tòpic) en la història de la música popular del nostre país; i ací que cadascú decidisca què significa «nostre» i «país», que jo no vull embolics.

Així que, abans de res, heu de seguir aquest enllaç i informar-se un poquet:

- Qui fou Emili Badoví?

Podeu comprendre que l'onada de retro-future-pop i tonteria que estem patint en estos primers compassos del nou segle reclama a crit pelat l'exhumació de l'obra d'Emili Baldoví-Bruno Lomas. Jo la descarreguí de l'Emule i ara tot el món me la demana. Diuen que és molt popera i que podria sonar en qualsevol garito del Barri del Carme de València, dit d'una altra manera: Bruno Lomas torna a estar de moda.

Ay, les modes....

...si jo tinguera molts, però que molts diners, em dedicaria a inventar modes i a observar com es propagaven entre la massa de consumidors; podeu imaginar una ocupació més divertida? Jo no.

Inventaria qualsevol cosa, per estúpida que fora, i m'asseuria a una butaca de cuir negre en un despatx situat a l'àtic d'un enorme gratacels acristallat, a veure com l'última moda s'estenia i s'estenia i s'estenia... una cosa pareguda a quan llancem una pedra a una bassa d'aigua i veiem expandir-se les ones en anells concèntrics.

Però tornant al tema que m'ocupa:

He elaborat una teoria. La meua teoria diu que tots els genis valencians estàn condemnats a una vida tràgica. No parlaré de ara d'Àusias March, ni de Joaquim Sorolla, ni de Joan Fuster ni de cap d'aquestos genis, definitivament no.

Parlaré de Nino Bravo, de Bruno Lomas i de Tino Casal.

Fixeu-vos que, a més de ser -encara avui- ídols de les masses, genis de la cançó popular i indiscutibles artistes d'èxit a nivell nacional, el destí final dels tres genis valencians fou morir a la carretera en accident de cotxe. La meua pregunta és: fou açò una casualitat?

I jo responc que no, que no és fruit de la casualitat.

És més, afirme que res és fruit de la casualitat, donat que cada instant tanca el següent: el moment present està determinat per l'anterior, i així successivament. Així ha sigut des del començament del temps.

La meua teoria diu que tot símptoma de genialitat, si es dona en València, està condemnat a un tràgic destí. I si ixe símptoma resulta ser finalment vertadera i genuïna originalitat artística -cas raríssim- aleshores la tragèdia esdevé inevitable i absoluta.

Continuaré esta divagació més endavant, aportant més arguments, més bases sòl·lides sobre les que assentar aquesta, fins aleshores, especulació recreativa.

**********

I lo de Dalí ja ho escriuré més endavant.

Por i fàstic a la xarxa

En les darreres setmanes apenes he tingut temps per a postejar res però, d'altra banda, les hores mortes al transport públic i l'espiral de Moebius de la rutina al treball m'han fet retrobar el deliciós plaer de remenejar la merda intracraneana, amb la qual cosa he pogut treure material per a un post prou completet. Llegiu, llegiu, que hi ha material interessant...

En primer lloc vull constatar un fet. Un fet que va més enllà de qualsevol opinió. Un fet que és purament veritat. El nostre cervellet s'avorreix d'estar tancat en la cavitat òsea del nostre crani, en plena oscuritat i escoltant el só atenuat del bullici exterior. S'avorreix i, sense preguntar-nos, es fica a funcionar pel seu compte, en total independència. Rumia i rumia sense comptar amb la nostra complicitat, a traïció com aquell que diu. I és el cas que, com que no compta amb nosaltres, com que no veu ni escolta ni olora ni percep res d'allò que nosaltres percebem -aliens a aquesta súbita independència cerebral i absorts en la realitat com es natural que estem-, no li queda més remei que combinar una i mil vegades la informació que té emmagatzemada, al marge de la que li envien els sentits, connectats perpètuament al món real.

Així, als pocs dies d'estar combinant sense pausa idees i records inconnexos, es crea a l'interior del nostre crani una atmòsfera pessada. Podem dir que s'ens plena el cap amb l'aire viciat que generen els ventiladors del nostre cervellet recalfat per l'avorriment, que no ha parat de pensar ni un sol moment. I és ben segur que el cervell acabaria fonent-se com una peça de formatge cuinada al forn si no fora perque ara ixos fantasmes del passat que són capaços d'encadenar la nostra intel·ligència en una roda d'associacions absurdes poden ser exhumats, arraconats i reduïts, com feien els Caçafantasmes amb les seues motxilles aspiradores. Ells tenien les seues motxilles, que ben bé pareixien "tambors" de detergent, i nosaltres podem fer servir l'Emule i el
sistema de fitxers de Windows que, vullgau que no, també semblen ser una barreja de ciència, ficció i més pena que glòria.

Però... a qué ve tot este rotllo? (a continuació, la resposta)

El cas és que he trobat a la xarxa un videoclip de Locomia.

Us promet un altre post amb la transcrició íntegra de la lletra, perque de veres que és originalíssima. Però pareu atenció als següents detalls:

- El que pareix ser el líder (el que va vestit de verd) no és igual que Joe Satriani???!!!!

- En un moment de la cançó el líder, el Satriani de pacotilla, diu Hu-Ha!, l'expressió per antonomasia de Chimo Bayo???!!!! (pare espiritual de la joventut valenciana posmoderna).

La primera observacio ens la podem prendre a conya, perque no crec que el Satriani formara part de Locomia, per molt baix d'autoestima que estiguera, però jure que la segona, la del Hu-Ha!, em ficà els pels de punta quan la vaig escoltar i fraguà en el meu cabet una pregunta que mai deuria haver-me formulat, doncs pot tenir conseqüències més funestes que qualsevol dubte existencialista. La qüestió ja mai més serà ser o no ser, sino:

- Quina relació hi hagué entre Chimo Bayo i Locomia?

De moment deixaré la resposta en suspens. Crec que supera la meua minúscula capacitat humana de respondre a les coses i potser s'endinsa en terrenys sobre els que és millor no fer-se cap pregunta...

(encara que si algú sap alguna cosa, que ho diga, que ho comente...)

Doncs bé, continuem.

Una vegada perpetrat el crim, el meu cervellet decidí renovar l'aire recarregat de la seua atmòsfera, ventilant l'olor a tigre que havien deixat els Locomia al seu pas i que no s'havia dissipat malgrat que són cinc tios aventant palmitos enèrgicament. El cervell reclamava oxígen com una tenca a la vora d'un sequiol i decidí iniciar a marxes forçades un camí de retorn cap al món que diguem realitat. Però esta vegada ja no ho feia il·lusionat com quan buscava allò
desconegut sinó que anava de mala gana, sabedor de que ixe món real no era més que un altre tipus d'al·lucinació. Col·lectivament consensuada però al·lucinació i, per tant, mentida al cap i a la fi.

Era precís trobar el camí més curt per a emprendre el retorn a la comfortable al·lucinació quotidiana de la vida normalitzada, la vida feta amb pensaments, records, idees, actituds i situacions normals i corrents. La que tots vivim perque treballem per a que així siga i que no seria així si abandonarem l'absurd esforç de construïr-nos-la i constrUí-li-la als demés. De segur que tots decansariem, alleugerats del pes de tan fatal càrrega.

El camí més curt passava inevitablement pels videoclips de Tino Casal, les cançons de Bruno Lomas, els èxits de Los Manolos, actuacions de Peret, l'estètica d'Spandau Ballet, acudits de Polo Polo, una revisita al cine de José Mojica Marins, lectura intensiva de Julio Camba, Jardiel Poncela i Ortega i Gasset i el descobriment d'una monografia sobre Glauber Rocha. Més endavant vingueren Los Mustang i el millor Italodisco dels 80 junt amb la discografia de Camarón de la Isla i una colecció de diverses partitures rock per a guitarra elèctrica. Sense comptar amb que de sobte m'ha entrat la vena del fútbol (a quatre jkornades de que finalitze la lliga professional) i que m'he baixat tots els jocs de fútbol de Mega Drive, engantxant-me al Sensible Soccer, i de passada he aprofitat per a baixar-me un emulador de la NES amb mil i pico jocs de cartutxos pirata de la NASA (Excite Bike, Mappy, Ice Climber, Ballon Fight, i demés joies). També he començat a jugar al futbol amb desconeguts i a implicar-me emocionalment en els partits televisats.

Així que si he estat poc comunicatiu les darreres setmanes heu de comprendre l'empastre mental en el que estava immers. Deixant de banda allò a que hem dedique professionalment, que també és tela marinera...

Continuaré on ho he deixat si hem demaneu que conte més coses.

De moment ja us faig una prèvia:

- Don Julio y los Chocolas

- Putilátex

- Polo Polo

- Glauber Rocha

Mina de ocarina

Hey xavals, axi vos deixe un parell de cançonetes que he grabat amb la ocarina. Espere que us agraden.

Hedwing theme de Harry potter:
http://galeon.com/areseldios/Hedwing.mp3

Cosmo canyon de FF7:
http://galeon.com/areseldios/CosmoCanyon.mp3

Elvis Song Generator

Conversa en una fruiteria:

El client - A quan va la uva?

El depenent - Balambambú!!

Sí. Aquest post va sobre Elvis, el Rei del Rock.

Fa un temps vaig obrir un media blog amb la intenció de pujar material i facilitar-ne l'accés des de la xarxa, estem on estem. Només teniu que seguir este enllaç:

http://lacasetavisual.castpost.com/

Ahí teniu dos o tres xorrades, però la més important és la darrera de les meues creacions, el Elvis Song Generator, que he fet esta vesprada, ja que no hi ha hagut café, després de veure la bona acollida que ha tingut el Manowar Song Generator.

Tot i que no està mal, no m'acava de convèncer, i segurament el remodele. Jo, personalment preferisc el de Manowar. De totes maneres sé que sou uns frikys i acabareu enganxant-se a este també.

I quedeu avisats: el pròxim serà el de Vai.

L'eternitat té nom propi...

Qui no recorda aquella època entranyable en que fumavem com a carreters i no teniem un duro per a tabac? Quan tastàvem tot tipus de tabac per veure quin eixia més econòmic? Quan Jose fumava John Players light i Clok Marlboro 100?

Un dia descobrírem açò:


Tios, veure-ho m'ha provocat molts records...
però només em ve una frase als llavis

"At the lake"

Visca la Kasekta!!

Ara no serà només la llengua...

Invoque una frase de Historia de Ricky per a recordar-vos que el blog és una tasca comuna que hem de fer entre tots. Es vam comprometre a publicar coses, per estúpides que foren, sempre que ens portaren records dels dies que vam passar voluntàriament reclossos en La Caseta, practicant una espècie de quarentena social explicable únicament per la nostra natural tendència a l'ostracisme i lluny de qualsevol afany elitista perque -com diu Robe a una de les seus lletres- no ens agrada estar ficats a un puré, ens agrada el nostre sabor.

I tant és així que hem obert el puto blog per a barrejar, encara que siga una miqueta, els diferents sabors dels nostres records -siguen dolços o amargs- i de les nostres personalitats.

Però per a cuinar aquest delicat putxero digital tots deguem aportar una part insubsitituïble dels ingredients. I no estaria malament que cadascú tirara més a sovint a esta l'olla express una pastilleta d'Avecrem en forma de post...

Perque si deixem que el cuiner faça el dinar i, a més, pare la taula mentre esperem al sofà, després no tindrem dret a queixar-se si ens pareix que el menjar està salat.

En altres paraules:

¡¡¡¡PUBLIQUEU MÉS COSES, ENCARA QUE SIGUEN ESTÚPIDESSES!!!!

Worldgoalaes

Aci posse unes frasses paradojiques que fa temps es vam inventar alguns membres de la caseta per tal de BROKe el cul. Proximament mes (si te exit)


El bombero piromano

el borracho equilibrista

el dictador anarquista

el asesino pacifista

el dios ateo

el papa negro

el anarkonazi

el nazi negro

el fanatico pasota

la puta frigida

la rubia inteligente (es conya)

el piloto ciego

el torero de greenpeace

el espia sordo

el semental impotente

la chabola lujosa

el universitario analfabeto

el psicopata amable

la calada del abstemio

la mariquita (basado en un caso real)

el parapsicologo esceptico

el canibal vegetariano

Let's Rocanrolejar!!

Qui sap si avui comença o acaba tot?

Els marros del cafè han predit cataclismes suborbitals, pandèmies ratpenatistes al nostre benvolgut país i l'esfereïdora reaparició de Jose Luís Moreno a Canal 9. Què més ens pot passar? Ah, sí, la representació postmoderna del Tirant arriba a la gran pantalla... Ja veurem. Més informació al meu blog.
Però no tot és roí... El meu benvolgut Joanvi reventà els somnis de moltes joves (i no tant joves) apareguent sobre un escenari amb tot el l'estil i savoir affaire que pertoca a una cantant de heavy metal! I amb açò encete un nou costum, posar fotos de penya que ha passat per la caseta (d'aquell moment i d'ara) com a Convidats i escribim unes ratlles sobre ells.

Heus ací lo cantant de Prometheus..
Ja sabeu tots qui és!

(i qui no, que pregunte...)

I mentre esperem que arribe la fi del mon, de segur que ens partim el cul un poc.

Un abraç

The Gods Made Heavy Metal

És possible que existisca una màquina que composa de manera automàtica cançons de Manowar???

http://lacasetavisual.castpost.com/Version%20Beta%20-%200.swf

Ací teniu un prototip que vaig dissenyar fa uns messos.

Estava al bany quan vaig esbarar i caiguí de cap contra la taça del W.C. Aleshores se'm va ocòrrrer fer açò: una màquina capaç de compossar automàticament cançons de Manowar.

Bó, ahí queda aquest «invento», que us promet perfeccionar més endavant amb l'ajuda d'un bon amic meu.

Mentrestant, no oblideu visitar...

flyingnoses.blogspot.com

The Mirror

Com és la vida...

Cercant, cercant, hom es troba de vegades coses inesperades. Si seguiu aquest enllaç:

http://www.toluca.gob.mx/personal.php?dep=transito&id=14516

Coneixereu un altre Armand Zaragoza que no soc jo ni tampoc és mon pare. És un altre, que on caben dos, hi caben tres, collons!

Jo mateix m'he sorpès al constatar una veritat que només sospitava: que el més atractiu que tenen tots els ''armands'' del planeta és el seu nom.

Ja tenim el video

Molt prompte tindreu una revelació en forma de video.

Moments viscuts en La Caseta que a partir d'ara podreu repetir tantes vegades com vulgau (sempre que el Windows Media Player ho permeta, clar està...).

Vorem els caretos de Salva i de Javi en plena adolescència!!!

Vorem al Capo quan era igual que La Antorcha, el malo de Top Secret!!!

Vorem a Xavi i a Clock, representant la pallissa al Gros!!!

Vorem al Estudiante!!

Molt promte... fliparem.

Coffe, Glass & Cigar

Ací teniu un enllaç:

http://www.cafecopaypuro.net

A una prometedora web de joves igual de desfeinats que nosaltres.

Ofereixen germanor per donar i vendre i es defineixen com una «pseudo-elit de freaks amants del café, la dona, el vi, la guitarra i la germanor». Que no és minso, l'asunt.

Féu una ullada al material que publiquen, que solen ser reflexions i divagacions sobre temes gens comuns, més bé ultrapersonals.

I si eixiu vius, ja s'ho xarrem, ok?

Ací no paga ni Déu!

Entreu a esta web:

http://www.archive.org/

És un arxiu de material audiovisual que és d'ús lliure perquè li ha expirat el copyright o per qualsevol altra raó.

Són tot enllaços de descàrrega directa.

Féu bondat!!!

Palmatoria

Hey perres, açò què vol dir?

Ja fa massa temps que ningú no publica res de bó... i això no està de resibo.

Per a motivar-vos, ací teniu una foto de la sexy Maria Rosaria Omaggio, l'actriu italiana que interpretà el paper de Visanteta, en les dues inefables pel·lícules de Vicent Escrivà.

Jo vull publicar unes cançons cutres que es van composar al caliu de La Caseta, i també estaria bé recuperar les fotos de quan es vestirem de cirialots en la processó del Crist... XD. I recordeu que el primer que penge un video dels temps de La Caseta, té un cubata pagat.

Així que, feu-se l'ànimo, collons!!